El nadó plora mentre dorm: què hi ha al darrere?

Si el teu nadó plora mentre dorm, sovint ni tan sols està ben despert: els nadons dormen en períodes més curts que els adults. Un cicle de son els dura aprox. 50 minuts; en els adults, aprox. 90. En cada cicle s’alternen un son lleuger i més actiu, i un son profund i tranquil. En passar d’un cicle al següent, el teu nadó emergeix una mica: s’estira, sospira, gemega —o fa un plor curt. Sovint després continua dormint tot sol, sense haver-se despertat del tot.

Que els nadons gemeguin, plorin o facin algun grunyit mentre són en son lleuger és del tot normal. Una altra cosa és que gemeguin a cada expiració, juntament amb una respiració ràpida o feixuga: això és un senyal d’alarma (més avall t’ho expliquem). Les societats de pediatria remarquen que els lactants i els infants petits es desperten regularment a la nit, sovint més d’una vegada i normalment quan canvien de fase de son; alguns, fins cap als cinc anys. No és res patològic. I no cada despertar vol dir gana. De vegades només és una breu comprovació: continua tot igual que quan s’ha adormit?

Cap als tres o quatre mesos, els bebès comencen a enllaçar els cicles de son sense despertar-se entremig. Però això no passa cada nit, i molts infants encara es desperten almenys una vegada per nit després del primer aniversari. Una gran revisió de molts estudis va trobar, en els dos primers mesos de vida, gairebé dues fases de vigília nocturna de mitjana; durant la resta del primer any, aproximadament una, amb grans diferències d’un infant a un altre.

Per què els bebès dormint fan sacsejades, rondinen i respiren sorollosament ho expliquem al nostre article sobre el son actiu. Aquí ens centrem en el plor: quan forma part del normal, què hi pot haver al darrere i quan el teu fill realment et necessita.

Després d’unes quantes setmanes, un bebè ja no plora sempre igual, i tu vas aprenent a sentir-ne les diferències. Aquesta intuïció no substitueix cap diagnòstic, però t’ajuda a decidir més de pressa durant la nit. Aquests patrons són habituals:

• Un gemec o un plor curt amb els ulls tancats que s’apaga al cap de poques respiracions: probablement el teu bebè és en mig son entre dos cicles.

• Un plor que va pujant a poc a poc després que el teu bebè s’hagi inquietat, s’hagi xuclat el puny o hagi girat el cap buscant: això apunta a gana.

• Ploriqueig i plor després d’un dia llarg i ple, sovint ja en estirar-lo: potser el teu bebè està massa cansat.

• Un crit sobtat i agut que sona del tot diferent d’altres vegades, o un bebè que crida quan el toques: això pot indicar dolor. Llavors comprova-ho de seguida.

• Un nen petit que crida amb els ulls oberts, es mou bruscament i sembla que no et reconegui: encaixa amb un terror nocturn.

• Un nen petit que es desperta plorant, s’arrauleix a tu i es deixa consolar: potser ha estat un malson.

Tan important com escoltar és mirar. Si té els ulls tancats, respira amb calma i té un color de pell normal, tens temps. Si, en canvi, el plor sona inusualment fluix i apagat, el teu bebè està decaigut o la pell o els llavis canvien de color, no esperis.

Quan un bebè plora de nit, dos bons consells poden semblar contradictoris. Segons les societats de pediatria, no cal intervenir immediatament en cada despertar nocturn, ni tampoc treure el teu fill del llitet de seguida. Al mateix temps, les autoritats sanitàries desaconsellen clarament deixar plorar els bebès. El motiu és que els bebès petits encara no poden sortir sols d’un estat d’agitació intensa: per a això et necessiten a tu. Totes dues coses encaixen si avances en petits passos:

1. 1

   Queda’t un moment al llit i escolta. Si el gemec va afluixant, probablement el teu bebè només està passant al cicle de son següent.

2. 2

   Mira’l sense encendre el llum gran. Ulls tancats, respiració tranquil·la, color de pell normal: encara pots esperar una mica. Respiració estranya, pell pàl·lida o blavosa, un bebè flàccid: actua de seguida.

3. 3

   Si el plor es fa més fort o més exigent, ves amb el teu nadó. Mantén una llum suau, parla-li fluixet, posa-li la mà a la panxa o al pit, taral·leja una cançó coneguda. Si fa servir xumet, li’n pots oferir un, però en nadons alimentats al pit només quan la lactància ja estigui ben instaurada, i mai en lloc d’una presa si mostra senyals de gana. No el suquis mai amb mel ni amb sucre, i al llit no hi ha d’haver cap cadena del xumet. Si li cau mentre dorm, no cal que li tornis a posar. Molts nadons així tornen a adormir-se sense arribar a despertar-se del tot.

4. 4

   Comprova les necessitats bàsiques. Quan va fer l’última presa? Porta el bolquer molt ple o té el culet irritat? Té el clatell suat? Té el nas tapat? Se li ha quedat un braç o una cama encallats entre els barrots?

5. 5

   Agafa’l en braços si no es calma. Passeja’l, gronxa’l suaument, ofereix-li el pit o el biberó si la gana és una possibilitat. Consolar no malcria.

6. 6

   Mira-ho amb més detall si no funciona res. Pren-li la temperatura, treu-li els mitjons i el pelele i mira-li els dits dels peus, de les mans i la zona del bolquer. Si el teu bebè continua plorant durant molta estona i no hi ha manera de consolar-lo, demana consell mèdic.

Quant dura aquest moment «breu» depèn de l’edat. En un nounat, la gana és el motiu més freqüent del plor, i la gana no es fa passar esperant. Amb un bebè més gran, pots escoltar una mica més: a partir d’uns sis mesos, segons l’associació nord-americana de pediatria, és normal que un bebè es desperti de nit i es torni a adormir tot sol, i recomanen no córrer-hi immediatament. No hi ha un nombre fix de minuts. La teva guia és el mateix plor: si baixa, espera; si puja, vés-hi.

En els tres primers mesos de vida, la gana és el motiu més freqüent pel qual els bebès ploren, també a la nit. Necessiten menjar a qualsevol hora: els nounats alimentats al pit solen fer entre 8 i 12 preses al dia i a la nit durant les primeres setmanes, i els alimentats amb biberó entre 6 i 10. Fins aproximadament als sis mesos, com a mínim una presa nocturna forma part de la normalitat.

La gana acostuma a anunciar-se abans que el plor arrenqui de debò. Fixa’t en els primers senyals discrets: el teu bebè es mou més, es posa el puny a la boca, fa sorollets suaus, gira el cap d’un costat a l’altre i obre la boca buscant. Si l’alletes o li dones el biberó en aquest moment, sol ser més fàcil, perquè un bebè que ja plora amb tota la força costa més d’alimentar.

De vegades el teu bebè vol beure molt més sovint del que és habitual durant uns quants dies, també a la nit. Aquestes fases de més demanda solen durar dos o tres dies, i rarament més d’una setmana. No hi ha dates fixes per a això, encara que alguns calendaris de «brots de creixement» diguin el contrari. Si dones el pit, la quantitat de llet s’ajusta sola gràcies a les preses més freqüents.

Amb l’edat, el panorama canvia. A partir de cap als sis mesos, molts bebès que creixen bé poden passar més estona a la nit sense menjar. Tot i així, molts continuen prenent alguna cosa de nit, i això també és normal. Cap als deu mesos, darrere dels despertars nocturns normalment ja no hi ha gana. Si és poc probable, les societats de pediatria recomanen no animar-lo a beure o menjar durant la nit. En aquest cas, solen ajudar més la teva veu, la teva mà i els vostres rituals habituals.

Moltes famílies esperen que un nadó molt cansat dormi encara millor. Però sovint passa just el contrari: a més de les causes físiques, darrere de les nits mogudes hi ha sovint rutines que encara no encaixen prou bé, com ara un vespre massa ple o massa llarg. Un infant sobreestimulat i massa cansat es resisteix a dormir, tot i que se li tanquin els ulls.

Els primers senyals de son són discrets: badalls, fregar-se els ulls, mirada perduda, xuclar-se els dits, enganxar-se de cop. Si passen desapercebuts, sovint arriba la fase sorollosa: ploriqueig, plor i, en nens petits, també rebequeries o una última pujada d’energia, com si no tinguessin gens de son.

Per prevenir-ho: posa el teu bebè a dormir tan bon punt apareguin els primers senyals, no quan ja plora. Si es perd una migdiada, és millor avançar una mica l’hora d’anar a dormir al vespre que no pas retardar-la. En canvi, si el teu fill passa regularment més de 30 minuts despert al llit abans d’adormir-se, potser encara no tenia prou son: l’habitual és fins a aproximadament 20 minuts.

Quant temps poden estar desperts seguits els nadons ho mostren aquests valors orientatius. Cap als 2 mesos, aprox. 1–1½ hores; cap als 9 mesos, aprox. 2½–3½ hores. No són una norma fixa: alguns nens necessiten tornar a dormir abans, i d’altres aguanten més. Mira primer el teu fill i després el rellotge.

Si un bebè petit plora inconsolablement al vespre, encongeix les cames i fa gasos, molts pares pensen de seguida en mal de panxa. Els professionals, però, són més prudents: només aproximadament un 5 % dels bebès que ploren molt tenen realment un problema d’estómac o intestí. I l’aire que es mou per un intestí sa, en general, no fa mal.

A més, durant les primeres setmanes els bebès ploren cada vegada més de mitjana. Cap a la sisena setmana de vida, el plor arriba al seu pic amb unes 2,5 hores al dia; després disminueix. A partir de la setmana 16, la mitjana és d’aproximadament una hora. Molts bebès ploren especialment a última hora de la tarda i al vespre. Si un bebè, per la resta sa, plora molt durant setmanes, els professionals en diuen plor excessiu, abans sovint anomenat còlic dels tres mesos. La causa exacta no és clara. Normalment millora molt entre els tres i els quatre mesos, tot i que de vegades dura fins al sisè. Més avall t’expliquem on pots trobar ajuda durant aquest temps.

També és molt freqüent que un bebè regurgiti després de menjar. L’anell muscular de la part baixa de l’esòfag encara és feble, i per això una mica de llet pot tornar enrere amb facilitat. Normalment comença durant les primeres vuit setmanes de vida i gairebé desapareix abans del primer aniversari. Què ajuda en aquests casos:

• Mantén el teu bebè dret tant com puguis mentre menja i després.

• Fes-lo rotar entremig, no només al final de la presa.

• Si sospites mal de panxa: posa el teu nadó, mentre estigui despert, bocaterrosa sobre els teus genolls i acarona-li suaument l’esquena. Portar-lo a coll, gronxar-lo amb suavitat o un bany calent també calmen molts nadons. L’aigua del bany ha d’estar només tèbia, comprova-la amb el colze o amb un termòmetre, i a la banyera el teu nadó no es queda sol ni un segon.

• Per dormir, continua anant sempre estirat panxa enlaire – també si té reflux o mocs. No elevis la capçalera ni hi posis un coixí en falca a sota.

Segons el servei de salut britànic, les gotes o els remeis vegetals contra els còlics no n’han demostrat cap benefici. No canviïs la llet artificial pel teu compte ni eliminis aliments durant la lactància sense més ni més: comenta-ho a la consulta de pediatria. Cal demanar consell mèdic de seguida si el teu nadó vomita sang, vomita a raig (sobretot després de cada presa durant els dos primers mesos de vida), no guanya prou pes o plora tant que ja no hi ha manera de calmar-lo. En canvi, en els nadons el vòmit verd o groc verdós (biliar) és una urgència: ves immediatament a un hospital pediàtric.

Poques coses reben tanta culpa de les males nits com les dents. La majoria dels bebès treuen la primera dent cap al sisè mes, alguns abans del quart i d’altres no fins després del primer aniversari. Entre els dos i els tres anys, habitualment ja hi són totes les dents de llet.

Quan una dent està a punt de sortir, la geniva pot estar enrogida i sensible. Molts bebès bavegen més, ho mosseguen tot, tenen les galtes vermelles, es freguen les orelles, ploriquegen i dormen pitjor. La temperatura pot pujar una mica, però es manté per sota dels 38 °C. La febre, la diarrea o un bebè que realment sembla malalt no s’expliquen per la dentició. A més, un gran hospital pediàtric dels Estats Units subratlla que la dentició pot fer que alguns bebès estiguin més rondinaires, però en general no és motiu de plor intens.

Així pots ajudar el teu bebè:

• Mossegador de la nevera, mai del congelador, perquè congelat pot fer mal a la geniva. No l’hi lliguis mai al coll.

• Massatge suau a la geniva, amb un dit net.

• Si el teu bebè ja menja alimentació complementària, un tros de fruita tova i fresca, com ara meló, li pot anar bé, és clar, només si tu ets al costat.

• No facis servir collarets d’ambre ni de dentició: comporten risc d’ennuegament i d’estrangulació.

• Gels anestèsics per a la dentició, només després de consultar-ho. Hi ha poques proves que ajudin. Els gels amb benzocaïna no es recomanen per a nadons, i els gels amb altres anestèsics com la lidocaïna només els has de fer servir si t’ho indiquen des de la consulta o la farmàcia. Els remeis homeopàtics per a la dentició no han demostrat eficàcia. Analgèsics, només després de consultar la consulta de pediatria o la farmàcia i sempre dosificats exactament segons el pes.

Si el teu bebè plora molta estona i no es deixa consolar malgrat el mossegador i el consol, té febre o s’hi afegeixen altres signes de malaltia, busca una altra causa. Sovint és l’inici d’una infecció.

Si un bebè a partir d’uns tres mesos comença a plorar de sobte d’una manera nova i inhabitual, la causa física més freqüent és l’inici d’una malaltia. Repassa aquests punts:

• Mal d’orella: una otitis mitjana sovint apareix durant o uns dies després d’un refredat. El més típic és un dolor punxant i palpitant, sobretot a la nit, juntament amb son inquiet, plor fàcil, sovint febre, i de vegades el bebè no vol beure. Molts es toquen l’orella repetidament, tot i que això també ho fan els bebès que tenen dentició. Si sospites una otitis en un bebè de menys d’un any, fes que el valori un professional sanitari.

• Nas tapat: per mamar o prendre el biberó, els bebès necessiten tenir el nas lliure. Les gotes nasals de sèrum fisiològic, en menors d’un any una gota a cada fossa nasal abans de menjar, poden ajudar. En parlem més al nostre article sobre la tos nocturna.

• Febre: si el teu nadó està calent o plora d’una manera diferent de l’habitual, pren-li la temperatura; en nadons, la mesura més precisa és pel recte. Si té menys de tres mesos, a partir de 38,0 °C cal valoració mèdica immediata; a la nit, el millor és anar directament a un hospital pediàtric, perquè a aquesta edat cal descartar bé una infecció greu. A aquesta edat, una temperatura clarament baixa per sota de 36,5 °C també és un senyal d’alarma.

• Culet irritat: una zona del bolquer escocida fa mal i pot despertar el teu bebè a la nit. En aquest cas, canvia’l també de nit, amb llum tènue i sense gaire enrenou.

• Massa calor o massa fred: l’ideal és que a l’habitació hi hagi aproximadament 16–18 °C. Toca-li el clatell: calent però no suat és el punt just.

• Un cabell al voltant d’un dit del peu o de la mà: és estrany, però important. Un sol cabell o un fil es pot enrotllar tan fort al voltant d’un dit del peu, d’un dit de la mà o del penis que l’estreny. La zona s’infla, es posa vermella o blavosa, i sovint s’hi veu una marca fina. Això pot fer molt de mal i és motiu per buscar ajuda mèdica immediata.

També convé conèixer una causa rara però greu: la invaginació intestinal. En aquest cas, un tros d’intestí s’introdueix dins del tram següent. És més freqüent en bebès d’entre cinc i nou mesos. El més típic són atacs de dolor sobtats i intensos: el teu bebè crida fort i s’encull portant els genolls cap a la panxa; després pot semblar gairebé normal una estona, i al cap d’una mica tot torna a començar. També pot haver-hi vòmits groc-verdosos i femtes amb sang i mucositat. És una urgència: truca al 112 o vés de seguida a urgències pediàtriques, encara que no hi hagi sang a la femta.

A la segona meitat del primer any de vida, el teu bebè fa un gran descobriment: tu continues existint encara que no et vegi, i te’n pots anar. Cap als vuit mesos, molts infants comencen a sentir angoixa de separació i por davant de persones desconegudes. El moment de més intensitat sol ser entre els 10 i els 18 mesos, i va afluixant cap als dos anys. No és un retrocés, sinó un senyal que s’ha creat un bon vincle.

A la nit, això pot voler dir que el teu fill es desperti diverses vegades i et cridi angoixat, sovint reclamant una persona concreta. Cap al novè mes, a més, especialment molts bebès es desperten més sovint: en un estudi italià, més d’un de cada quatre bebès d’aquesta edat tenia més de dues fases de vigília per nit. També coincideix amb aquesta etapa l’aparició d’habilitats noves, com gatejar i posar-se dret, que poden estar relacionades amb nits més mogudes. En parlem més al nostre article sobre les regressions del son.

Què acostuma a funcionar en aquesta fase:

• Consol breu i fiable. Vés al teu fill, parla-li amb calma, posa-li la mà a l’esquena. Sovint n’hi ha prou amb saber que hi ets.

• Practica-ho de dia. Petits jocs d’amagar-se, en què desapareixes darrere d’un drap i tornes a sortir, li mostren que qui se’n va, torna.

• No amaguis els comiats. Digues-li amablement i amb naturalitat que te’n vas i que tornes de seguida, en lloc d’escapolir-te.

• Rutines familiars. Un ritual del vespre estable dona seguretat, sobretot quan durant el dia passen moltes coses noves, com ara l’adaptació a l’escola bressol.

• Un objecte de consol per als nens petits. Durant el primer any, el llit ha d’estar lliure de peluixos. Després, un peluix petit pot ajudar a tornar-se a adormir.

Moltes famílies es pregunten si un nadó ja pot tenir malsons. Sincerament: no ho sabem del cert, perquè un nadó no pot explicar què viu. No es pot descartar del tot un mal somni a partir de la segona meitat del primer any de vida. Però l’etapa típica arriba més endavant: segons l’associació nord-americana de pediatria, els malsons augmenten sobretot entre els tres i els dotze anys. Per això, si un nadó plora, és molt més probable que hi hagi gana, cansament, necessitat de contacte o malestar.

En els nens petits s’hi afegeix una cosa que sovint espanta profundament els pares: el terror nocturn, també anomenat pavor nocturnus. En un estudi longitudinal canadenc amb gairebé 2.000 infants, va ser més freqüent a 1,5 anys: més d’un terç dels infants d’aquesta edat havien tingut episodis així. Altres fonts situen el pic entre els tres i els vuit anys. En els infants petits, el terror nocturn és gairebé sempre inofensiu i desapareix sol.

Durant un terror nocturn, el teu fill no es desperta de debò. S’incorpora bruscament des del son profund, normalment una o dues hores després d’haver-se adormit, sovint abans que tu mateix te’n vagis al llit. Crida, sembla en pànic, potser es mou amb brusquedat, sua, té els ulls oberts i sembla que no et reconegui. Normalment, al cap de cinc a 15 minuts, tot s’ha acabat. El teu fill continua dormint i l’endemà al matí no en recorda res.

En canvi, un malson desperta de debò el teu fill, normalment a la segona meitat de la nit, sovint cap al matí. Plora, busca la teva proximitat i es deixa consolar. Tan bon punt pugui parlar, sovint t’explicarà què ha somiat.

En el terror nocturn, el que més ajuda és mantenir la calma, per difícil que sigui. No despertis el teu fill, perquè si l’arrenques del son profund es desorienta i sovint s’agita encara més. Queda’t a prop, parla-li fluixet i amb calma i assegura’t que no es doni cops ni caigui del llit. Només cal subjectar-lo si, si no, es podria fer mal. Consolar-lo en el sentit habitual no funciona, perquè en aquell moment no et percep. No és culpa teva.

Per prevenir-ho, pediatres i altres professionals recomanen prou son, horaris regulars i un vespre tranquil amb un ritual conegut. L’Organització Mundial de la Salut, de fet, no recomana pantalles per als menors de dos anys, ni tan sols durant el dia. Si el terror nocturn apareix sempre a la mateixa hora, el servei de salut britànic proposa provar una cosa: desperta suaument el teu fill o filla cada nit durant dues setmanes uns 15 minuts abans de l’hora habitual. Això pot ajudar a prevenir nous episodis.

Després d’un malson, el teu fill necessita exactament allò que et diu l’instint: a tu. Agafa’l en braços, digues-li que està segur i queda’t amb ell fins que es calmi. Si en té ganes, et pot explicar el somni. Un petit llum de nit pot ajudar si la foscor li fa por.

Parla’n a la consulta de pediatria si el terror nocturn passa molt sovint, dura molt de temps o no tens clar si realment ho és. Un vídeo curt fet amb el mòbil pot ajudar a valorar-ho. Si un episodi s’assembla més a una convulsió, per exemple amb el cos rígid, sacsejades rítmiques o llavis blavosos, truca al 112.

Hi ha nadons que ploren tant que posen les famílies al límit, sobretot durant els primers tres a sis mesos de vida i sovint a última hora de la tarda i al vespre. Els professionals en diuen plor excessiu. Es refereixen a un nadó que costa molt de calmar i que plora més de tres hores al dia, més de tres dies a la setmana, durant almenys tres setmanes. Això no diu res de tu com a mare o pare. I no ho has de passar tot sol o sola.

Aquests recursos et poden ajudar:

• Consulta de pediatria: allà es valora si hi ha una malaltia darrere del plor. Fora d’horari, disponible les 24 hores i gratuït, truca al 061 (Salut Respon).

• Grups de postpart i suport a la criança: al teu CAP hi pot haver grups de postpart o recursos de criança positiva per compartir dubtes sobre el plor i el son; pregunta-ho a l’equip de pediatria o d’infermeria.

• Serveis de suport precoç: a moltes zones hi ha ajuda per a famílies amb bebès, per exemple a través de llevadores. Hi pots accedir pels serveis socials o de salut de la teva zona.

• Línia d’ajuda per a famílies: busca la del teu país o la teva zona; ofereix escolta, orientació i suport de manera gratuïta i anònima.

Per a qualsevol conversa, pot ser útil portar un diari de plor i de son. Les societats de pediatria recomanen que, si et preocupa el son, anotis durant unes tres setmanes quan ha dormit el teu fill, quantes vegades s’ha despertat, quan ha estat inquiet i quan ha menjat o begut. Amb un paper al costat del llit n’hi ha prou. Encara és més còmode fer-ho en una app com Moonsleep: hi registres amb un toc el son, els àpats, la temperatura i els medicaments, i en una nota hi apuntes quan ha plorat el teu bebè i què l’ha ajudat. Així es fan visibles patrons que en les nits de cansament passen desapercebuts.

Si tot et supera: deixa el teu nadó en un lloc segur, idealment estirat panxa enlaire al seu bressol. Ves un moment a l’habitació del costat, obre una finestra, respira fondo. Ves-lo mirant de tant en tant i demana ajuda: truca a algú de confiança o a un telèfon d’ajuda per a famílies. Deixar un nadó que plora en un lloc segur durant un moment és perfectament acceptable. No el sacsegis mai, ni tan sols un instant: només uns segons de pèrdua de control poden lesionar-li el cervell de manera greu i permanent. Si ja ha passat o tems que algú hagi sacsejat el teu nadó, porta’l immediatament a l’hospital pediàtric més proper o truca al 112. Parla també d’aquest risc amb totes les persones que el cuiden.

Tu coneixes el teu bebè millor que ningú. Demana consell mèdic tan aviat com el seu plor et sembli estrany o el notis molt diferent de l’habitual. És millor preguntar una vegada de més que una de menys.

Truca de seguida al 112 si el teu bebè…

• respira amb dificultat o molt de pressa, gemega a cada expiració o se li enfonsa la pell entre les costelles o sota l’estèrnum,

• fa pauses respiratòries i es posa blau, pàl·lid o flàccid,

• té la pell, els llavis o la llengua pàl·lids, blavosos, grisos o amb taques,

• està flàccid o apàtic, o costa molt despertar-lo,

• té una convulsió,

• té una erupció que no s’esvaeix quan hi prems a sobre,

• té atacs de dolor intensos i repetits en què encongeix les cames, sobretot si també hi ha vòmits groc-verdosos o sang a la femta.

Ves immediatament a un hospital pediàtric —si no hi pots arribar ràpid, truca al 112— si el teu nadó…

• té menys de tres mesos i 38,0 °C o més, o bé està per sota de 36,5 °C,

• vomita verd o groc verdós (biliar),

• té una inflor a l’engonal o a l’escrot i alhora plora o mostra dolor,

• té un dit del peu, un dit de la mà o el penis estrangulat, inflat o descolorit,

• pot haver empassat una pila de botó.

Demana atenció mèdica urgent —de nit, trucant al 061 (Salut Respon)— si el teu bebè…

• plora més de dues hores seguides i no hi ha res que el calmi,

• plora d’una manera inusualment aguda o anormalment fluixa, crida quan el toques o et sembla molt canviat,

• té la fontanel·la abombada o enfonsada (la zona tova de la part de dalt del cap),

• refusa beure o mulla clarament menys bolquers que de costum: no esperis a veure si passen dotze hores sense cap bolquer mullat,

• vomita sang o vomita a raig.

Per situar-ho: en els nounats, les pauses respiratòries curtes de menys d’uns deu segons formen part d’una respiració normal, una mica irregular, igual que algun grunyit aïllat quan fan força. Si les pauses duren més, fes que ho valori un professional mèdic.

Si el teu bebè plora d’una manera nova i inhabitual, però es deixa consolar i per la resta sembla sa, normalment n’hi ha prou de trucar a la consulta de pediatria l’endemà.

El plor nocturn desgasta, sobretot si dura setmanes. Si sou dos, repartiu-vos les nits: qui està de guàrdia escolta i hi va; l’altra persona ha de poder dormir de debò, si cal amb taps a l’habitació del costat. Si estàs sola o sol, accepta ajuda quan te l’ofereixin i demana-la de manera concreta, per exemple una hora de passeig amb el cotxet a la tarda perquè tu puguis dormir.

I no ho oblidis: que el teu bebè plori de nit no és cap judici sobre tu. És una personeta que encara està aprenent a gestionar la gana, el cansament, la necessitat de proximitat i totes les impressions noves. No cal que sàpigues interpretar cada plor a l’instant. Nit rere nit, coneixeràs una mica millor el teu fill, i ell a tu.